CRÒNIQUES
- 5 abr 2018
- 13 Min. de lectura
Actualizado: 3 jun 2018
A continuació podeu trobar les cròniques que hem realitzat cadascuna de nosaltres.
D'Atenes a Barcelona: un pas cap a l'educació alternativa
M'aturo a l'altre costat de la vorera. Me'l quedo mirant. Sobre una façana poc comuna hi puc distingir unes lletres: Súnion. Ja hi era. M'esperava quelcom més antic, més clàssic, més grec. Els meus modestos coneixements sobre mitologia grega basats en hores i hores d'estudi a les classes de batxillerat em van fer jugar una mala passada. Súnion és un cap situat a Atenes, on s'hi troba un temple dedicat a Posidó, deu del mar. Vaig relacionar les restes gregues amb l'escola, i no anava mal encaminada. Més tard vaig descobrir que "clàssic" i "educació alternativa" no estaven tan allunyats l'un de l'altre com em pensava.
Decideixo entrar, a l'escola, no al temple. Tot i que el meu cap ha viatjat a Grècia els meus peus segueixen trepitjant terra catalana. Una allau de nois i noies adolescents – tindrien entre 15 i 17 anys – caminen per la rampa d'accés en sentit contrari al meu. "Deu ser l'hora del pati", vaig pensar. Un cop dins, els meus ulls miren directament a recepció. Molt sorprenentment hi veuen dos nois joves. Mentre un parla per telèfon, m'acosto a l'altre i demano pel senyor Gerard Segura, Coordinador de Batxillerat. Mentre l'espero em crida l'atenció una gran sala situada enmig de l'edifici. Consta d'un altell o escenari i una mena de bancs creats a partir de la mateixa estructura de pedra. Potser no anava tan mal encaminada i l'escola sí que tenia quelcom de clàssic. Allò em recordava un teatre grec. Més tard, en Gerard m'explicaria que en aquella zona els alumnes es reuneixen un cop per setmana per cantar.
Immersa en els meus pensaments, donant-li voltes a què feien aquells nens dins de recepció i com una escola podia tenir un espai tan gran allà en mig, apareix un home alt, amb barba i ulleres però amb una cara simpàtica, d'aquelles que et transmeten bones sensacions. "Sóc en Gerard", em diu. "Marina", responc, i tot seguit venen els dos petons de cortesia. Mentre pugem al seu despatx, em dóna temps de donar un cop d'ull a l'edifici. No deixa de sorprendre'm. No és res de l'altre món, però és tan diferent de la meva antiga escola. Està ple d'espais oberts. No hi ha un gran pati sinó que trobes una terrassa gairebé a cada cantonada i les aules i despatxos estan a la vista de tothom. Les portes són de vidre i, una altra cosa no, però intimitat, ben poca.
La meva primera sensació? Que em trobava en una escola moderna – entenent el terme modern com quelcom fora del corrent – i difícilment a l'abast de tothom. Ja asseguda al despatx, vaig adonar-me que no anava tan mal encaminada. Parlar amb en Gerard va resoldre molts dels meus dubtes.
La paraula llibertat ressonava entre les 4 parets d'aquell petit espai. En Gerard va posar molt d'èmfasi en la llibertat de l'alumne a l'hora de treballar i jo, d'aquella xerrada, em vaig quedar amb dues paraules: tècniques i grups naturals. La primera incògnita que havia generat només arribar a l'escola havia quedat resolta amb una senzilla explicació. "Li tocava tècniques", em va explicar referint-se a en Pablo, el noi amb qui havia parlat a recepció. "Es basa a realitzar serveis per l'escola. D'aquesta manera els alumnes s'adonen que l'escola és seva i que l'han de cuidar de la mateixa manera que cuiden les seves pertinences", va assegurar molt convençut el coordinador. El repartiment d'aquestes tasques depèn dels grups naturals que els mateixos alumnes han creat (no ens oblidem de la gran llibertat que diuen donar a aquests). Són grups de 8 persones amb els que treballaran durant tot el curs. El Súnion aposta per una educació dinàmica, o això em van dir. Sota l'etiqueta "d'escola alternativa" s'amaguen petits detalls a tenir en compte com les classes de 45 minuts, l'horari canviant (el que implica tenir un horari diferent cada setmana) i els grups reduïts de treball. Tot té una explicació i en Gerard va saber vendre's molt bé. "Quan tingui un fill el portaré a una escola així", vaig pensar. Però ràpid vaig tornar a tocar de peus de terra. Tot allò semblava molt idíl·lic, necessitava veure-ho amb els meus propis ulls. "Seria possible assistir a una classe?", vaig preguntar-li modestament. "Deixa'm que parli amb... vine, acompanya'm". Vam pujar a la tercera planta i sense adonar-me'n em trobava asseguda com una alumna més en una classe de Ciències pel món Contemporani de primer de batxillerat.
Dinàmica va ser. El professor els va fer treure el telèfon mòbil perquè ells mateixos poguessin comprovar el que se'ls estava explicant i 35 minuts després d'haver començat els va fer fora. "N'he tingut prou amb 35 minuts avui, quedava poc temari per explicar", em va comentar mig excusant-se.
Seguint els alumnes vaig marxar jo. La visita em va deixar un gust agredolç. Darrere d'una escola a primera vista moderna i amb un sistema educatiu que vol impulsar la innovació i el progrés – una iniciativa que em va captivar i agradar a la vegada – s'amaga un grup elitista que encara veu en la segregació la millor opció. "Fer el batxillerat en aquesta escola costa 500 € al més. Això fa que no hi hagi varietat en l'alumnat, el que evita molts problemes". La meva conclusió és clara: si per avançar en uns aspectes hem de retrocedir en altres, potser em replantejaré la idea de portar-hi els meus fills.
Marina Camp
Un dilluns qualsevol a l’escola
Avui comença la setmana una altra vegada. En Martí, que ara té 11 anys, s’ha despertat a les 8:15 del matí pel soroll que fan els seus pares tot preparant l’esmorzar i, ràpidament, s’ha aixecat i s’ha vestit. Després de mitja hora ja està tot a punt i marxa acompanyat dels seus pares cap a l’escola Can Fabra.
Com cada dia, a les nou del matí, l’escola està plena de nens de totes les edats, des dels 3 fins als 12 anys. En Martí ja fa sisè i aquest curs serà el seu darrer any en aquesta escola. De fet, forma part de la primera generació d’alumnes del col·legi que acaba la primària i que es va matricular amb 3 anys. Sembla mentida que, ara que només fa un any que estan a l’edifici nou, l’any que ve hagin de tornar als mòduls en què havien estat durant el preescolar.
A la porta es troba amb els seus amics i amigues i, amb una ràpida abraçada, s’acomiada dels pares. El grup de 6 nens entren ràpidament cap a dins i pugen les escales fins al tercer pis i recorren tot el passadís fins a arribar a la classe 6-A on la Laura els està esperant. En ser el primer dia de la setmana, avui toca com a primera assignatura tutoria, on comentem com ha anat la setmana i les impressions de la setmana que comença i el que esperen de les activitats del dia. Aquesta hora passa bastant ràpida, però el que el Martí realment vol és que comenci la classe següent: l’espai matemàtic.
Per fi són les 10, tots mouen les taules de manera que quedin perpendiculars a la pissarra, per tant, uns es miren als altres - abans estaven asseguts a les cadires formant una rotllana. En Carles entra portant unes fitxes i les reparteix, avui toca geometria i tots els alumnes s’aixequen per anar a trobar formes pentagonals per la classe, les mesuren i omplen la fitxa. Cap de les assignatures que es fan a l’escola tenen editorials, cada professor decideix el que es fa, i tampoc es fan els exàmens reglamentaris sinó que s’avalua pel comportament i la implicació de l’alumne en els diferents tallers i espais. Els exàmens que es fan serveixen per organitzar el curs.
La classe dura una hora i mitja, és el professor qui els hi diu que ha arribat l’hora del pati, en aquest col·legi no hi timbres ni cap tipus de soroll per indicar que una classe s’acaba i en comença una altra o bé que és hora de marxar cap a casa.
El pati per a molts dels nens és el millor moment del dia. Ells mateixos decideixen allà on volen jugar, alguns fan esport al pati gran i d’altres juguen a la sorra. Els més petits tenen un pati diferent amb moltes joguines per a triar, com ara cotxes o animals. En Martí juga a futbol, un partit molt emocionant amb la classe rival 6-B, el clàssic partit on juguen tots junts.
A les dotze, sense el soroll de cap timbre, com sempre, un professor marca que s’ha acabat el pati i comença una cursa per ser els primers a arribar a la classe. Els alumnes de 6-A canvien de ruta i es dirigeixen cap a la biblioteca on la Carme – la directora del centre- els està esperant per llegir un llibre i fer un debat sobre el mateix. Quan entren a la sala, tots s'asseuen allà on prefereixen, a terra o a una cadira. Abans de començar la lectura s’ha de passar a un altre alumne la “Maleta dels llibres”, això consisteix que cada any se seleccionen tres llibres que cada alumne s’ha de llegir i després en un altre llibre, que també s’adjunta, s’han d’apuntar les reflexions o les emocions que els hi transmet la lectura. El debat amb la Carme és molt interessant, tots els nens participen moltes vegades, fins i tot parlen tots alhora sense que la professora intervingui, cap d’ells es queda en silenci.
A l’escola s’imparteix un mètode que consisteix quatre parts diferenciades: treball per projectes, tallers com el de música o el de biblioteca, els espais matemàtics i de llegua i, per últim, els valors que s’imparteixen a la classe de filosofia.
El contingut de totes aquestes parts parteix d’una pregunta que pugui interessar als alumnes per saber-ne més del tema en qüestió.
A la una la Carme diu que seguiran a la pròxima classe i tots els nens s’aixequen del terra i marxen cap a l’aula de música, l’última del dia. Aquesta assignatura no és la preferida de molta gent però sempre s’aprenen coses noves com a tocar la flauta i conèixer compositors i cançons.
Arriben les dues, finalment, l’hora de marxar cap a casa o de dinar a l’escola. A Can Fabra es fa una jornada compactada de nou a dues, aquest horari va ser sotmès a votació i els pares van decidir confiar amb l’escola i amb el seu criteri.
En Martí es queda a dinar a l’escola, avui menjarà cigrons i pollastre i de postres un plàtan i una pera, les caixes de fruita estan distribuïdes per tot el menjador.
A les 15:30 els pares del Martí el recullen. A la tarda només haurà de fer una mica de lectura, perquè en aquest col·legi no els hi posen mai deures.
Diana Recio
L’educació alternativa...són els pares?
S’acosta el període de les inscripcions escolars, i això és un fet que es nota en l’ambient quan passeges per davant d’alguna escola. Fixeu-vos-hi, es respira un aire de nerviosisme entre aquells pares indecisos que encara no saben on matricular el seu fill i no s’acaben de decidir entre pública, privada, concertada... o potser mètode alternatiu? Abans era més senzill. Ara, hi ha un ventall de possibilitats que pot arribar a atabalar als pares més primerencs. S’intenten informar, però com? Tots els col·legis voldran quedar bé i cridar-te cap a ells.
L’escola Montessori-Palau és una de les que utilitza un mètode educatiu diferent al tradicional, es basa en el mètode Montessori. Aquest és un sistema que treballa per projectes i deixa enrere les classes magistrals de tota la vida on el professor i la pissarra lideren l’aula. Ara són els alumnes els qui dominen el temari, ells són els encarregats de buscar la informació mentre el professor els guia.
En Pol, ex-alumne del Montessori (però també ex-alumne d’una escola religiosa concertada i d’un institut públic, sí, sí, tots) m’havia explicat com funcionaven aquelles escoles. Bé, qui millor que algú que ha estat educat per tres sistemes educatius diferents per encaminar-me una mica? Tot i que es treballa diferent en la primària que en la ESO i el Batxillerat, ell m’explica la seva experiència com a alumne d’ESO en aquesta escola.
A un quart de sis de la tarda veig com els cotxes es comencen a aturar davant la porta de l’escola Montessori, la majoria Audis, Mercedes i algun Peugeot també. Sorprenent. En Pol explica que arriben uns 20-30 busos de tota la comarca per venir a aquesta escola cada matí, per tant, aquests cotxes pertanyen als alumnes que viuen a la ciutat o voltants. També es veu algun xofer encarregat de portar alumnes a casa seva. Aquest escenari no era igual quan va passar a l’institut públic, m’explica, allà, molts més alumnes tornaven sols a casa. Amb això me n’adono del paper fonamental que tenen els pares en una escola, el nivell d’implicació que hi tinguin dirà molt també del mètode educatiu. Fent un cop d’ull a la sortida d’una escola és fàcil deduir – tot i el possible error de caure en tòpics – saber quin tipus d’alumnes i pares trobaràs.
Aprofito per fer una crida als pares: pares i mares, penseu bé a quina escola portareu els vostres fills, no només determinareu el seu futur, sinó també el vostre! Al Montessori? Una reunió amb el professor i el fill cada dos mesos. En una escola d’ensenyança tradicional? Una al llarg del curs (normalment).
Bé, un cop veig el comportament dels pares penso en els alumnes, i veig que estan molt implicats amb l’escola. El Montessori ofereix diverses activitats extra escolars, en Pol m’explicava que molts companys de classe jugaven a futbol al club de l’escola i les noies al club de voleibol – no és que amb això descobrim la sopa d’all tampoc – . Però no són aquestes les activitats de les que més me’n parla, sinó d’una activitat en concret que realitzaven en horari lectiu: els projectes. Em sorprèn que parli de projectes. Entrant a l’escola, amb el conserge, hi ha un noiet assegut amb ell. Veus? - Em diu en Pol - jo fa uns anys havia estat ell, m’encarregava de netejar l’escola o bé de fer el manteniment del material. A recepció també hi ha uns alumnes que s’encarreguen d’agafar trucades. Aquests - m’explica en Pol - jo, no havia estat mai d’aquests, aquí només hi van els que donen bona imatge ( a ell li havien de cridar l’atenció sovint), és per això que als alumnes més conflictius els posen a ajudar al conserge o a fer activitats que no siguin de cara al públic.
Parlant dels alumnes a qui els costa més seguir les classes, m’explica que a l’assignatura d’anglès i matemàtiques tenien dos professors, que així, li resultava més fàcil preguntar dubtes, era més personal. En canvi, a les altres escoles, moltes vegades acabava per no preguntar. Ell va cursar la ESO al Montessori, i diu, que el que més el va ajudar van ser precisament la manera en com es resolien allà els seus conflictes. Fa broma dient que els professors ja tenien en marcació ràpida el número del seu pare, però que li havien fet aprendre a reflexionar.
Amb tot això ha acabat un dia escolar, jo segueixo amb en Pol davant del Montessori veient com els cotxes s’allunyen. Penso que al cap i a la fi, no deuen ser tan diferents als alumnes d’una escola d’ensenyança alternativa. En Pol s’ha pogut adaptar a mètodes ben diferents i ara, està a la universitat. Ell, diu que de tot n’ha après una mica. Amb el que t’acabes quedant – explica – és amb el tracte professor-alumne. Aclara que el motiu pel qual es va canviar d'escola va ser per comoditat, ja que l'escola Montessori li quedava més lluny de casa seva.
Ara, a les sis de la tarda, tots els nens i nenes aniran a practicar les seves activitats extra escolars sense pensar massa en si el que estan fent és gaire alternatiu o no. Això ho deixen als pares.
Per aprendre més sobre el mètode Montessori i el que ofereix podeu mirar el següent vídeo: Vídeo explicatiu del mètode.
Clara Valls
El Temple de Posidó barceloní
Després de nou parades de metro des de Plaça Catalunya vaig baixar a Vallcarca, i allà estava. Només havia d’esperar que el semàfor es posés de color verd per poder creuar i arribar al Súnion, l’institut barceloní del qual tant havia sentit a parlar però que mai havia tingut l’oportunitat de veure i encara menys visitar.
Eren les 10:45 del matí quan vaig entrar per la porta del Súnion. Vaig arribar a un gran i vermell vestíbul, on hi havia una saleta de secretaria, en la qual, per la meva sorpresa, hi havia dos nois que semblaven ser alumnes de l’institut, asseguts atenent trucades i anotant tasques. Em vaig quedar observant aquella anecdòtica escena mentre esperava el Gerard Segura, coordinador de batxillerat i amb qui havia pactat una cita dos dies abans per correu electrònic. De sobte, desenes d’alumnes van començar a sortir de la porta que es trobava al costat de l’ascensor de davant meu. Tots amb el seu esmorzar a la mà caminaven cap a la porta de sortida; era l’hora del pati. Vaig estar observant aquella onada d’inquiets i somrients alumnes que passaven per davant meu i que em miraven encuriosits, mentre em fixava amb cada home que sortia de la porta i que destacava entre la jove multitud. Qualsevol podia ser la meva cita, fins que vaig veure un que se’m dirigia i allà estava, alt, prim i d’expressió afable. En Gerard Segura em va saludar i va cridar a un dels nens enfeinats darrere el mostrador: “aquest és en Pablo. T’ensenyarà el centre. D’aquí mitja hora ens retrobem a la segona planta”, va dir en Gerard Segura. En Pablo feia 1r d’ESO i era el seu primer any en el centre. Se’l veia espavilat i amb ganes d’ensenyar-nos l’institut on passava la majoria d’hores de la setmana. Mentre pujàvem per l’ascensor li vaig preguntar per la seva feina a secretaria i em va explicar que cada alumne escull una tasca de l’escola que ha de realitzar durant tot el curs, el que ells anomenen “tècniques”. La primera parada va ser a l’última planta, on hi havia diversos despatxos de professors i una gran sala amb instruments. “La música i la dansa és una assignatura obligatòria per a nosaltres”, va explicar en Pablo. A continuació vam visitar els dos pisos que se situaven a baix, en els quals estaven les aules. Eren aules d’una mida considerable, separades per estrets i llargs passadissos.
Caminant per aquests espais em va sorprendre la gran quantitat d’alumnes que estaven dins el centre, asseguts al terra o fins i tot dins les classes: “A l’hora del pati podem anar on vulguem de tot l’institut, tenim bastanta llibertat”, em va dir el Pablo. Mentre anàvem caminant pel centre, m’explicava coses que realment em sorprenien, com ara que cada setmana els horaris de les classes canvien i s'indiquen en les pantalles que hi ha penjades pel centre. Tal com em va explicar, aquest mètode de l’”horari canviant” fa que els alumnes vagin més motivats a classe, ja que cada dia és diferent per ells, tant pel que fa el contingut com pel lloc on fan la classe. “Vinc amb més ganes a l’institut”, em va respondre, quan li vaig preguntar sobre la diferència més notòria entre el Súnion i la seva antiga escola.
Finalment, a les 11:15 em vaig acomiadar d’en Pablo i vaig retrobar-me amb el Gerard Segura. Ens vam dirigir al seu despatx, on em va explicar l’objectiu i funcionament de l’escola, mentre, a través de la finestra de cristall, podia veure un grup d’alumnes en una saleta. “Estan fent seminari”, em va dir en Gerard Segura quan al veure'm encuriosida, “són classes pràctiques en les quals els alumnes s’agrupen segons els seu grup d’amics”. Quan vam acabar la reunió, que no va durar més de vint minuts, ens vam acomiadar i vaig acabar de donar una última volta pel centre abans de sortir per la porta.
Súnion és el nom que té un cap situat a 65 km del sudoest d’Atenes. En ell es troba el temple de Posidó (déu dels oceans), que segles enrere servia com a guia i referència pels navegants del mar Egeu. Què curiós, l’institut que acabava de visitar era ben bé un guia, un orientador que permet al seus alumnes aprendre d’una manera dirigida, però al a vegada lliure i autònoma.
Mariona Vancells
Comments